//MONZÓ QUILIS, Fernando
MONZÓ QUILIS, Fernando 2018-01-22T09:37:54+00:00

Project Description

MONZÓ QUILIS, Fernando

(València, 1906–Mèxic D.F., 1962)

Todas las semblanzas

Els seus pares eren naturals d’Otos, a la Vall d’Albaida, de la mateixa branca familiar dels Quilis, puix son pare era Felipe Monzó Quilis i sa mare Carmen Quilis Tormo. Fernando va ser el primer dels tres fills del matrimoni, després vingueren Carmen, nascuda a Ontinyent l’any 1911 i, finalment, Felipe, nascut a Pego l’any 1922.

L’educació militar de son pare, que era tinent de la Guàrdia Civil, va influenciar molt en l’educació del jove Fernando, recta però basada en l’honor i l’honradesa. Així que, de xicotet ja semblava un home, amb inquietuds fora de la normalitat que van ser determinants perquè son pare –aconsellat per tots els mestres- l’enviara a estudiar batxillerat al col·legi franciscà de la Concepció d’Ontinyent. D’allí, on va obtenir notes molt brillants[1], va passar a estudiar Dret a València, llicenciatura que va obtenir en molts pocs anys.

A primeries de la dècada dels anys vint son pare va ser destinat a Pego i s’instal·laren primer al carrer Alfonso i, després, al carrer la Pau. Fernando Monzó, amb tan sols 21 anys d’edat, ja militava en el PSOE i la UGT de Pego. L’any 1933 va deixar el càrrec de president de la UGT per ocupar la presidència del PSOE local, la qual va haver d’abandonar en ésser anomenat membre de la Federació Provincial Socialista d’Alacant l’any 1934. A Pego feia les tasques d’advocat del partit i la Casa del Poble, i en marxar a Alacant passà a ocupar el seu lloc l’advocat alcoià Miguel Vallalta.

Quan va començar la guerra civil, l’any 1936, va ser nomenat Jutge Especial per a delictes de rebel·lió del Tribunal Popular Alacant. L’ascens en la carrera de la jurisprudència va seguir en el mes de març de l’any 1937 quan va ser nomenat President suplent del Jutjat d’Urgència d’Alacant. Un mes després, va ser nomenat magistrat de l’Audiència d’Alacant, amb caràcter interí, president del Tribunal Popular i Jutge Especial d’Espionatge, Derrotisme i Alta traïció. En el mes de juny de l’any 1938, a proposta del president del Tribunal Suprem, va ser nomenat Jutge d’Instrucció Especial adscrit al Tribunal de Guàrdia d’Alacant. Amb tots aquests càrrecs d’importància, encara tenia temps per a acudir amb freqüència a sa casa de Pego. En una ocasió, va portar un bacallà sec que li havia regalat un company jutge d’Alacant, però en fer ostentació d’aquell regal son pare li ho va reprotxar i li va dir que acceptant regals no es podia guanyar una guerra; era un botó de mostra d’aquella educació quasi castrense que li havia inculcat des de menut.

Pel mes de març de l’any 1939, amb la guerra perduda, Fernando esperava impacient en el port d’Alacant l’arribada de son pare, junt amb l’alcalde Aquilino Barrachina, per a fugir d’Espanya. Va esperar fins l’últim moment, no se’n volia anar sense son pare, però com sabem, aquells no van poder embarcar. Quasi obligant-lo el van fer pujar al darrer vaixell que sortia del port d’Alacant, possiblement el Martime, ja que el seu nom no apareix en la llista completa de l’Stranbrook. Son pare va quedar amb Aquilino i altres de Pego els quals patiren el calvari que tots coneixem. Felipe Monzó, després d’estar a la presó d’Alacant i veure com afusellaven José Alarcón i Aquilino Barrachina, va eixir en llibertat per la seua avançada edat tot i que va ser processat i inhabilitat per cinc anys per la Llei de Responsabilitats Polítiques. No va tornar a Pego sinó a Otos, el seu poble natal, on va morir al poc de temps.

Des del port d’Alacant, Fernando Monzó va arribar a Orà. Allí els refugiats foren confinats en camps de concentració com el de Bechard i altres, treballant forçosament en companyies de l’Àfrica francesa. Del camp de concentració de Bechard va passar al sud de França, al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer. Allí va ser on va decidir exiliar-se a Mèxic, animant a altres pegolins que allí hi havien d’anar amb ell. Finalment, el mes de novembre de l’any 1941 va marxar sol cap a Mèxic a bord del vapor Quanza, gràcies a les gestions de la JARE (Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles).

A Pego havien quedat la seua muller, Maria Alcina Morell, i el seu fill Fernando. La tragèdia de l’exili colpejava moltes famílies i el règim no deixava sortir ningú d’Espanya. Els tràmits per a poder marxar al costat de l’home exiliat es feien a València. Maria Alcina va anar a informar-se sobre el viatge i li van dir que dintre de vuit dies sortia un vaixell en el qual podia embarcar-se, però ella no tenia diners. A les oficines li van dir que una dona benefactora, de Silla, Isolina Rius, ajudava econòmicament els refugiats. Després de parlar amb ella li va deixar els diners per al passatge i així va ser com va poder embarcar-se en el Marqués de Comillas que sortia en pocs dies des de Santander. Dalt del vaixell, amb un bitllet de tercera classe, en salpar de les aigües cantàbriques va maleir Espanya en veu alta, raó en tenia. El capità del vaixell, en sentir-la, la va cridar a la cabina i li va aconsellar que deixara de buscar-se problemes. Resulta que aquell capità era de Dénia. Durant el viatge, Maria Alcina, professora de música i cant, tocava en el piano del vaixell, la qual cosa li va valer el que l’acolliren en un camarot de primera classe. Després de fer escala a Cuba, durant un parell de mesos, va poder arribar a Mèxic i trobar-se amb el seu marit.

El matrimoni va tenir un altre fill allà a Mèxic, de nom Alejandro.[2] Fernando Monzó va provar en mil i un treballs per poder mantenir a la família. En acomodar-se com a representant de joies va poder aconseguir finalment muntar el seu propi taller a la capital mexicana. Sense haver pogut tornar mai a Pego va morir l’any 1962, cloent la seua vida de novel·la, deixant-nos orfes de molta història.

Un dels primers destins del mestre Ismael Boronat va ser Jesús Pobre.[3] Quan va arribar allí, li van dir que abans de començar les classes calia anar a parlar amb una persona, que no era l’alcalde, sinó el cacic del poble. Aquell home ja major li va comentar que durant la guerra va conèixer un home de Pego quan va estar empresonat a Alacant pels republicans. Era un jutge, del qual no recordava el nom, però que li va salvar la vida, aquell jutge era Fernando Monzó, òbviament.

Joan Miquel Almela

[1] En les memòries del metge José Almela Guillén apareix: “Justo es decir que el colegio de la Concepción de Onteniente podía sentirse orgulloso de las enseñanzas que impartía, pues algunos de sus alumnos obtenían notas brillantísimas, ¡Aquél Fernando Monzó! ¡Aquél Fernando Molina!”, en Memorias de la Villa de Pego, València, 1986, p. 106.

[2] El fill major, Fernando Monzó Alcina, va estudiar al Col·legi Madrid de Mèxic –generació de 1955-, on estudiaven bona part dels fills dels exiliats espanyols. El menut, Alejandro, és metge, i fundador de la Sociedad Latinoamericana de Medicina de Aviación y del Espacio, creada l’any 1976.

[3] Ismael Boronat és el marit d’una neboda de Fernando Monzó Quilis.

Retrato Fernando Monzo

Retrato Fernando Monzo