(Pego, 1880-Alicante, 1940)

Pocs pegolins de la seua època –i encara de l’actual- hauran recorregut més món que José Sendra Pastor. Era el major de cinc germans i, junt amb dos d’ells, a finals del segle XIX va provar sort emigrant a l’Argentina com ho feien molts valencians davant la crisi en el camp.

Arribats a l’Argentina es van donar compte ben prompte de que havien estat enganyats pel patró que els havia contractat. En teoria anaven a treballar en una gran explotació ramadera de cavalls però passaven els dies i les setmanes i, per aquell lloc, no hi acudia ningú, ni a manar-los feina ni a pagar-los el jornal. No tenien res que posar-se a la boca i va ser tanta la desesperació que per instint de supervivència van haver de matar algun cavall per a no morir de fam. A la fi, decidiren muntar-se en uns cavalls i acudir a la capital, Buenos Aires, per tal d’aclarir comptes amb el propietari que els havia llogat, menuda odissea. Aquell home els va pagar uns diners i van decidir provar sort al Canadà.

Al Canadà van estar poc temps, no va arribar a un any, i decidiren tornar a Pego al voltant de l’any 1905. Aleshores, es va casar amb Milagros Siscar Femenia, del qual matrimoni van haver dos fills: Dolores (1907) i Juan (1909). Però a Pego les coses estaven ben difícils, no hi havia feina i el futur era molt incert. Així què, de nou, amb l’esperit aventurer i agosarat que el caracteritzava, va provar sort emigrant a Austràlia cap a l’any 1914.

En l’aventura el van acompanyar el seu germà Evarist i el seu cunyat Batiste Siscar Piera. Al país dels cangurs es van instal·lar en una explotació de capital italià dedicada al conreu i comercialització de la canya de sucre. Al poc temps d’estar allí, el seu propietari va oferir la finca als germans Sendra Pastor, els quals la van comprar amb la condició de pagar-la a poc a poc ja que no disposaven de diners. Així va ser com de treballador emigrant es va convertir en propietari amb treballadors al seu càrrec, també emigrants com ell. En consolidar-se la situació van acudir les dones i els fills, aprofitant el moment el cunyat Batiste per tornar-se’n a Pego.

A la finca, com a la resta del món rural australià, era majoritària la presència d’homes respecte de les dones. La majoria eren emigrants vinguts de tot el món i en aquella conjuntura era prou normal que es concertaren matrimonis entre els fills dels mateixos treballadors. Per això, José Sendra va prendre por que els seus fills es casaren a Austràlia i va decidir tornar-se’n al seu Pego natal. Amb la venda de la gran explotació agrícola va arreplegar molts diners i el viatge de tornada es va convertir en un viatge de plaer i de luxe, no es va conformar en tornar directament a Pego com hauria fet qualsevol altre. Visitaren l’Índia, Pompeia, Itàlia i estigueren en Londres un parell de mesos, en els millors hotels, fins que retornaren a Espanya després de tres mesos de viatge.

En arribar a Pego, després d’haver vist tant de món, es van trobar amb un poble deprimit i endarrerit, les dones joves i velles encara anaven amb un faldiró negre fins als peus. La seua filla Dolores, que parlava perfecte l’anglès i havia estat educada –com el seu germà- en un bon col·legi intern a Austràlia, estava deprimida. Per aquest motiu decidiren traslladar-se a viure a València.

José Sendra va comprar moltes propietats urbanes a Pego i amb el seu esperit avançat al temps que li tocava viure va construir les primeres casetes a la zona de la platja, a l’altura del Bassot, que amb el temps es conegueren amb el nom dels xalets de Chona. A València, va muntar dues fàbriques, una de galetes i altra de xocolata. Aquelles aventures empresarials no li van anar massa bé per la seua bonhomia, puix anava contractant treballadors que trobava pels carrers demanant almoina o que havien caigut en desgràcia i, aquests, desagraïts li donaren l’esquena.

Però la relació amb Pego era contínua, ja per les seues propietats com per la seua militància en la UGT i PSOE. Un fet curiós és que en arribar a Pego amb tants diners, alguns rics propietaris, la majoria dels quals militaven en la DRA, li van dir: –Veus, ara eres dels nostres. Però José Sendra els va dir que no, que ell era dels treballadors. I d’aquesta manera, en el moment en que s’havia de comprar una casa per a la instal·lació del nou local de la Casa del Poble[1], José Sendra va ser qui va donar 50.000 pessetes per a comprar-la, una quantitat econòmica brutal per a l’època, sense la qual aportació la història de Pego no haguera pogut gaudir d’aquest edifici tan emblemàtic.

Durant la guerra civil José Sendra va ser comissari polític. Com molts altres socialistes, en veure’s derrotat va decidir fugir pel port d’Alacant, però no ho va poder fer. Va ser empresonat junt al seu fill al Reformatori d’Adults d’Alacant durant més d’un any fins que va ser afusellat el 12 de juliol de 1940. El dia següent li va arribar l’indult, no pesava sobre ell cap pena de sang, al contrari, davant els famosos altercats durant la visita de Gil Robles a Pego l’any 1933, ell va ser un dels qui va protegir al polític traient-lo fora del poble perquè les multituds no l’apallissaren.

Aquella nit del 12 de juliol de 1940 van ser 14 els afusellats al cementeri d’Alacant. Entre d’ells, el mestre català Lluis Rovira i el líder anarquista Francisco Maroto del Ojo. El seu cos es troba en la fossa comú de la parcel·la número 12 del cementeri d’Alacant. Al tractar-se d’una fossa comú, sols mitjançant unes operacions matemàtiques amb passos, els seus néts li van col·locar una petita làpida on es creu que podria estar soterrat.[2]

Joan Miquel Almela

[1] La Casa del Poble va ser inaugurada el mes d’abril de l’any 1933.

[2] Hem d’agrair les dades facilitades per Lolín, Rafael i Milagros Campillo Sendra, néts de José Sendra Pastor.